EL DECLIVI I EL POSTERIOR REDREÇAMENT DEL MONESTIR DE SANTES CREUS

Després de tants i tants segles d'història, seria injust parlar de la crisi i decadència del monestir de Santes Creus tenint, únicament, com a referent el propi monestir i el seu més proper entorn. Aquest cenobi cistercenc, sempre va viure de manera molt activa tots els esdeveniments socials mentre la comunitat de monjos convivia al seu interior.

Sí, és cert que l'actitud d'aquests frares i la seva relació amb el poder reial, van ser determinants per que el monestir tingués una influència més gran o més petita durant les diferents èpoques de la seva història i que, per tant, molta part de la responsabilitat de com van anar les coses ha de recaure en els mateixos protagonistes. Però no és menys cert que, en moltes ocasions, res podien fer aquests monjos quan es trobaven davant d'un absolutisme que imposava les seves lleis i els seus decrets amb l'objectiu, quasi bé sempre, de fer-se amb el seu patrimoni i neutralitzar el seu poder i el de l'Església en general.

La primera època de la decadència

El segle XVIII el monestir de Santes Creus ja portava gairebé cinc-cents anys d'història. Aquest cenobi ja havia viscut moments compromesos políticament i socialment amb, per posar un exemple, enfrontaments més o menys intensos amb el poder temporal i, de tant en tant, també amb les altes instàncies romanes, però sempre se n'havia sortit. Però ara, amb l'arribada d'aquest segle començava una nova etapa: la del seu declivi. I aquest declivi va acabar suposant l’abandonament del cenobi i la desaparició, bé per espoliació o bé per destrucció, d’una part molt important del que havia de ser el seu llegat per a generacions futures.

S'ha de tenir en compte que es van viure més situacions difícils, que comprometien el futur del monestir, durant els dos-cents anys que cobreixen els segles XVIII i XIX, que durant la totalitat dels cinc segles anteriors.

L’ocàs que, en tots els aspectes (social, polític, econòmic i fins i tot de fe), va començar a viure el monestir de Santes Creus, no va ser un fenomen que va arribar de sobte; des de bastants anys enrera ja es venien produint diferents fets que inequívocament havien d'anar portant, de forma gradual, aquest cenobi cap a la decadència.

Santes Creus sempre va ser un monestir que exercia una força centrípeta per a tots aquells que volien entregar la seva vida a Déu, però, durant la segona meitat del segle XVII, les demandes per entrar a formar part de l'orde van augmentar, encara que sembla que de forma no tan exagerada com a altres comunitats religioses.

La possibilitat de fugir de les dures feines del camp i el fet que el món rural català vivia una de les crisis més greu de subsistència de les últimes dècades, va disparar espectacularment el nombre de "vocacions".

Amb tot, i com apuntàvem abans, sembla que la comunitat cistercenca de Santes Creus no es va veure afectada, en excés, per aquest fenomen. Ser monjo de Santes Creus era tan complicat que qualsevol individu que hi hagués volgut entrar per altres motius que no fossin els de la vocació religiosa, acabaria deixant-ho córrer per les dificultats que comportava sempre i que no tingués l'aval d'un irreprotxable passat.

Tenim documentat que fins als seus últims dies, el monestir sotmetia a un dur interrogatori a tot aquell que hi volgués entrar com a novici. Es tenia en compte els seus antecedents familiars de conducta, la seva ascendència (per damunt de tot que no hi tingués cap avantpassat jueu) o si els seus pares, avis o besavis havien realitzat cap ofici dels considerats impurs. Finalment, i després de comprovar que el futur novici no tenia cap causa pendent amb la Inquisició i que no volia fer-se monjo per fugir dels problemes mundans, aquest era sotmès a una estreta vigilància durant els primers dies, en què l'aspirant havia de viure en absolut silenci i sense contacte amb la resta de novicis i monjos.

En definitiva, podem assegurar que la infiltració d’aspirants a vestir els hàbits de l’orde amb l’únic objectiu de trobar una manera de manutenció o d'establir-se socialment, no va ser un element significativament desestabilitzador per al monestir de Santes Creus.

Ben diferent era el que passava amb l’agricultura, un dels seus puntals econòmics. El sistema organitzatiu agrícola era el mateix que imperava a la resta del camp català. Els cultius d'autoconsum centrats en un nombre molt limitat de productes (vinya, oliveres, ametllers) i les plantacions extensives, on els terrenys de pastura cada cop eren més escassos, van ser dos factors determinants per què la ramaderia no acabés de desenvolupar-se del tot, quan, amb tota seguretat, hagués pogut ser un nou i important element de progrés econòmic (tenim constància de l’existència de, com a mínim, vuit granges que eren propietat de Santes Creus.

En la majoria d’aquestes granges, hi vivien pagesos masovers que tenien cura dels cultius i, especialment, dels ramats. Però d’aquestes vuit granges situades a Cerdanyola, La Pobla de Montornès, Cabra del Camp, La Llacuna, Querol, el Morell, Barcelona i la Secuita, només dues continuaven sent propietat del monestir arribat el segle XVIII: la del Morell i la de la Secuita). A part d’això, s’ha de tenir en compte el retard tecnològic en l’aplicació de noves eines i l’ús quasi bé inexistent de fertilitzants.

Hem de reconèixer que, cap a mitjans del segle XVII, Santes Creus va veure com creixien els seus ingressos gràcies a un lleuger augment de la producció agrícola, però això va ser degut, sobretot, al canvi que es va produir en el sistema de distribució de terres i a la nova forma contractual, que incentivava més la producció.

Els pagesos disposaven del domini parcial de la terra, en concret de les terres productives, encara que el dret de propietat continuava sent del monestir; a canvi, destinaven una part de la producció al pagament d'aquesta mena de lloguer. Amb aquest sistema conegut com emfitèutic, els pagesos treballaven amb una millor predisposició que la dels pagesos adscrits a la terra i que eren considerats poc més que esclaus.

El monestir, a partir d'aquella segona meitat del segle XVII, començava a viure una nova època. Els monjos i abats de segles anteriors estaven envoltats per una aurèola de santedat. Feien de jutges en els pleits que hi poguessin haver en els seus dominis i la seva paraula era irrefutable.

Ara, la corrupció i la desaparició, en certa manera, de molts valors espirituals, que s'estenien com una taca d'oli per tots els estaments i elements de l'Església, també amenaçaven perillosament Santes Creus, encara que, sembla, que sempre és va actuar enèrgicament, apartant els subjectes sospitosos de ser un perill per al bon funcionament de la comunitat.

En canvi, i en el cas dels abats, hem de fer esment al nou condicionament que suposava la limitació temporal del seu càrrec a quatre anys (l'any 1619 els abats van passar de ser vitalicis a temporals, i va ser Jaume Carnisser l'últim abat vitalici de Santes Creus des del 1608 al 1619). La temporalitat del càrrec, encara que molts es presentesin a la reelecció, va fer que els abats visquessin la seva situació amb motivacions molt diferents a les dels seus predecessors, entregats en cos i ànima a la vida monàstica.

Obrim un petit parèntesi per explicar, segons consta en un document que Indaleci Castells va trobar a l’arxiu notarial de Valls i que va facilitar a Cèsar Martinell, de quina manera es realitzava l’elecció d’un nou abat a la nova època dels abats temporals: “el dia de la votació, els monjos després d’escoltar missa i prendre la comunió, se situaven ordenadament arrenglarats i disposats a dipositar el seu vot; amb els càntics del salm de David, com a teló de fons, anaven un rere l’altre amb tres papers a la mà, on hi havia escrits els noms dels tres candidats. El paper de l’aspirant preferit era introduït en un recipient de plata; els altres dos papers anaven a parar a una copa d’aram amb foc.” Segons aquest document: “acabada la votació, l’abat d’un altre monestir nomenava el nou abat de Santes Creus que, abans de rebre el bàcul i la mitra, havia de fer el jurament de governar la comunitat de monjos amb justícia i de forma honrada.”

Les obres de construcció dels abats temporals van deixar de tenir l'espectacularitat d'anys enrera i les seves activitats extramonàstiques eren freqüents. Arquitectònicament, la pedra va deixar de ser l'element habitual, i va ser substituïda pel maó arrebossat. Els esgrafiats van ser l'únic element de cert valor artístic. La resta d'obres que es van dur a terme van ser, gairebé sempre, de manteniment.

Tornant a les activitats extramonàstiques, hem de dir que aquestes van estar relacionades, en la majoria de casos, amb la docència. La Universitat de Tarragona va tenir durant tot el segle XVII nombrosos monjos i abats de Santes Creus com a professors a les seves aules.

Pau Miracle va ocupar el càrrec d'abat dues vegades durant el segle XVII (1681-1684 i 1688-1692), i és un dels pocs abats temporals que havia de rebre sepultura a l'Aula Capitular, encara que, al final, va ser enterrat al llindar de la porta perquè dins de la Sala ja no hi cabia ningú més. Recordem que, encara que en aquesta cambra només hi veiem set lloses, els espais intermitjos es van aprofitar per fer cinc enterraments més com a mínim. Aquest privilegi de poder ser enterrat en aquest lloc li va ser atorgat per la seva fama d'home molt cult i per la seva feina com a catedràtic de la Universitat de Tarragona.

Políticament parlant, durant el segle XVII Santes Creus va viure perillosament, anant més d'un cop per la corda fluixa, arriscant i molt, la seva existència amb els seus enfrontaments amb Felip IV i amb el comte-duc d'Olivares. La temeritat d'abats com Josep Barberà (1619-1623) i d'Hilari Gil (1640-1642) va quedar reflectida en dos fets molt concrets que tot seguit passem a relatar.

Jaume Barberà va formar part de l'ambaixada que va viatjar a Madrid l'any 1621, amb l'objectiu de pressionar el rei Felip IV, rei acabat de coronar, perquè anés a Barcelona a jurar les constitucions i els privilegis del poble català. Aquest fet va ser, al mateix temps, un indicador i una presa de posició de per on anirien les actuacions polítiques del futur durant el nou regnat. Santes Creus sortia, als ulls de la cort espanyola, del seu relatiu anonimat.

Hilari Gil va anar més lluny. El marquès de los Vélez es batia en retirada després de caure derrotat per les tropes catalanes en la batalla de Montjuïc, el gener de 1641. Aquest i els seus oficials, havien sofert un nombre important de baixes en les seves tropes i el seu estat d'ànim, segons les seves propies paraules, era de "profunda depresión".

El marquès, i el que quedava del seu exèrcit, van decidir passar per Santes Creus per poder descansar uns dies abans de reprendre el seu viatge i, quan van arribar al monestir, es van trobar amb una sarcàstica sorpresa: a Santes Creus hi havia festes, i se celebrava, precisament, la victòria catalana a Montjuïc.

El marquès va prometre venjança i, al cap de cinc mesos dels fets, l'abat de Santes Creus va rebre un despatx del propi comte-duc d'Olivares: el monestir havia de pagar una gran suma de diners en concepte d'uns tributs condonats anys enrera i que, ara, eren de nou reclamats.

L'abat, no tan sols no va voler ni rebre els emissaris reials, sinó que, com a represàlia, va enviar a Tarragona 50 soldats i 14 cavallers reclutats pel propi monestir, a lluitar contra les tropes espanyoles.

No cal dir que, de forma gairebé fulminant, l'abat va deixar de ser-ho. Va ser destituït i enviat al monestir de Valldigna, també de l'orde del cister. Quan va morir l'any 1660, les despulles d'Hilari Gil van ser reclamades pels monjos de Santes Creus i van rebre sepultura a l'Aula Capitular.

tres anys després de l’enfrontament amb Felip IV, concretament el 23 de juny de 1645, el monestir fou salvatgement saquejat, i tant l'abat d'aleshores, Pere Sala, com la resta dels monjos, van veure perillar les seves vides quan van ser amenaçats, insultats i copejats pels oficials i el que quedava de les tropes castellanes que, tan sols un dia abans, sortiren derrotats a la batalla de Llorenç on van perdre uns 4.000 soldats.

Es van trigar uns trenta anys a poder refer les impressionants destrosses fetes per les tropes de Felip IV: va ser sota l'abadiat de Cels Modolell.

Santes Creus, felipistes i austriacistes

Havia arribat l'any 1700 i el rei Carles II, a la seva mort, no havia tingut descendència. La cort, juntament amb ell, quan ja es veia la mort a prop, van cercar un successor per al tro d'Espanya. Àustria i França van voler imposar el seus interessos i totes dues potències van oferir el seu hereu "ideal." Per part de França, Felip, duc d'Anjou, i per part dels austríacs, l'arxiduc Carles.

No entrarem a valorar en profunditat com van anar les coses, per no desviar-nos massa del tema que realment ens ocupa. Tan sols recordarem que aquella disputa per fer-se amb la corona espanyola, va desencadenar una guerra, la Guerra de Successió, i que aquest conflicte, que va durar 14 anys, va dividir la Península Ibèrica en dos bàndols: per un costat, els partidaris de Felip, i per l'altre, els de Carles.

El monestir de Santes Creus, totalment implicat en la vida política, social i cultural del moment, també tenia alguna cosa a dir respecte a aquell conflicte. Si més no, era necessari prendre-hi una posició.

La disparitat d'opinions que vivia la societat, també l'estava vivint el monestir en el seu si. El cenobi era dividit i la decisió de per qui prendre part era prou difícil. L'abat, després de fer una valoració dels canvis polítics i socials que, de forma irremeiable, era clar que s'havien de produir amb un nou monarca al poder, va optar per alinear-se al costat del pretendent millor situat per a proclamar-se nou rei d'Espanya, i aquest no era un altre que Felip V, escollit pel propi Carles II, encara que aquesta no era la decisió més popular entre els monjos.

La qüestió és que l’any 1705, escassament després d'un any de prendre partit pel d'Anjou, l'abat de Santes Creus Jaume Oliver va haver de deixar el seu càrrec de forma forçada; els monjos en la seva pràctica totalitat, preferien l'altre pretendent, Carles d'Àustria, més proper, en un principi, al papa Climent IX i més proper, almenys teòricament, a les aspiracions polítiques del conjunt del poble català.

A més a més, els francesos no tenien gaire bona fama per culpa de les seves actuacions en temps passats en terres catalanes, sobre tot en el que fa referència al seu comportament amb els béns religiosos: eren considerats, per part de molts clergues, uns espoliadors i uns anticlericals.

Amb Felip V van arribar, tot seguit, una sèrie de canvis que ell mateix havia impulsat, que van afectar de forma determinant el conjunt de la societat i, per tant, també el clergat.

No aprofundirem en el que va significar l'aplicació del tan conegut i polèmic Decret de Nova Planta, però sí que farem un breu apunt de com va influir la nova monarquia en el decurs de la història de Santes Creus.

La situació en què va quedar el monestir després de la guerra no era bona. I, ara, no parlem de desfeta i destrucció patrimonial sinó de pèrdua de protagonisme social i polític. Alguns abats van ser destituïts pel seu posicionament durant el conflicte i un bon nombre de monjos es van veure obligats a l’exili o traslladats de manera forçosa. El cenobi va quedar greument tocat. Com a mostra direm que, d'aquella època, tan sols es pot destacar la construcció de la capella de Santa Llúcia l'any 1741, damunt les restes d'una capella més antiga.

Amb tot, hem de dir que Santes Creus va mantenir alguns dels seus privilegis particulars. Entre d'altres, aquell que va suposar que, durant molt de temps, l'abat va continuar decidint qui havia de ser l'alcalde de les poblacions sota la seva jurisdicció. A la resta de Catalunya, en canvi, un cop suspès el sistema electiu d'insaculació, els alcaldes i regidors havien de tenir el vistiplau de la Real Audiencia, òrgan depenent directament del govern central.

Un cop Felip V ja es va instal·lar en el poder absolut, va fer aplicar una sèrie de lleis impulsades i promulgades per ell mateix que van afectar greument el conjunt del clergat de l'estat espanyol i, per tant, el monestir de Santes Creus.

Felip V es va investir d'absoluta autoritat sotmetent de forma humiliant l'Església: ell escollia ara als bisbes, ell tenia la potestat d'imposar a l'Església tants impostos com volgués i, per al conjunt del clergat, a partir d'ara quedarien espectacularment reduïdes i controlades les seves fonts d'ingressos.

Després d'una època de transició, amb el regnat insubstancial de Ferran VI, personatge incapacitat per governar i sempre pressionat per la seva madrastra Isabel de Farnesio que el volia convertir en una titella, va arribar al poder Carles III. Si Felip V ja es va mostrar prou dur amb el clergat, el nou rei havia de ser extremadament bel·ligerant amb el conjunt dels ordes religiosos. Tot el que l'Església com a institució va fer de positiu fins aleshores no valia res. Ara, aquest nou monarca, amb l'ajut de les campanyes de desprestigi del seu govern contra el clergat, va dur a terme l'expropiació de nombrosos béns i l'expulsió d'ordes religiosos com, ara la dels jesuïtes.

Sota el regnat d'aquest monarca, es pot destacar un fet que per les dificultats que comportava gairebé es podria qualificar de miraculós. L'abat Ramon Burset es va reunir amb el rei espanyol dos cops, el primer l'any 1758, a Madrid i el segon, l'any següent a Barcelona. Encara que no sabem què és el que ambdós personatges van parlar, sí que tenim coneixement que l'abat de Santes Creus va aconseguir que fos anul·lat un nou impost que gravava els béns immobles religiosos. Gràcies a aquest fet, els monestirs de tot l’Estat es van beneficiar de l'àrdua feina feta per l'abat Burset.

Tot i amb això, el 15 de setembre de 1798, Carles IV va obligar a totes les institucions de caritat a vendre els seus béns patrimonials i a dipositar els diners d'aquestes vendes a la Caja de Amortización. Les comunitats religioses, en general, cada cop eren menys intocables i Santes Creus, en particular, era a punt d'entrar en el segle més nefast de tota la seva història.

Maleït segle XIX

"Marxaren después los gabatxos cap a Santas Creus, ahon robaren y feren uns danys inconsiderables..." Segons ens fa saber Cèsar Martinell, això ho escrivia el prior del monestir de Sant Magí de la Brufaganya en una nota manuscrita. Era l'any 1809 i el monestir de Santes Creus rebia una de les primeres visites de les nombroses que havia de rebre per part dels soldats francesos. Aquell cop saquejaren la sagristia i l'espasa del rei Pere III el Gran desapareixia per sempre.

Des d'aquell moment, els monjos van ser empaitats uns quants cops per les tropes franceses. Quan aquestes tropes s'acostaven, els monjos fugien del monestir deixant una o dues persones per a la seva custòdia, per tant, no es estrany que aquestes ocupacions tinguessin continuïtat. Encara que no van ser només soldats francesos els que es deixaven caure per allà. També ho van fer els espanyols quan els convenia protegir-se rera els murs d'aquest cenobi, fortificat des de l’època del rei Pere el Cerimoniós.

A continuació i per no perdre’ns en l'oceà de desgràcies que li va tocar patir al cenobi cistercenc de l'Alt Camp durant tot el segle XIX, mirarem de mantenir l'ordre cronològic en el relat dels diferents esdeveniments que s’hi van viure.

El monestir, durant aquella centúria, s’havia convertit en una caricatura del que havia arribat a ser al llarg de tants i tants segles. Tan sols l’ajut institucional de les administracions més properes donaven una mica d’aire que, a la fi, mai va ser suficient. Poc podien fer els ajuntaments de les poblacions on el monestir tenia propietats, quan era el propi govern central el que volia l’espoli total o parcial dels béns de la Comunitat.

Tot i amb això, s’ha de fer esment a l’encertada actitud de l’Ajuntament de Valls de declarar inviolable, el 20 de juny de 1826, la casa que els de Santes Creus tenien al número tres del carrer de la Cort. Aquella casa, que havia d'allotjar militars, al final no ho va fer i, potser gràcies a això, es va salvar un important element patrimonial per a la ciutat de Valls.

En la dècada dels anys trenta d'aquell segle XIX, el curt tram de la riera del Gaià que transcorre des de el Pont d'Armentera fins a Vila-rodona, era un lloc especialment conflictiu per les lluites entre carlistes i isabelins. Tant el Pont d'Armentera com Vila-rodona eren poblacions inclinades per l'opció liberal, a l'igual del monestir de Santes Creus, que també va fer pública la seva postura, encara que les normes monàstiques els obligaven a mantenir-se al marge de qualsevol inclinació política. En canvi, la pràctica totalitat dels pobles de les rodalies simpatitzaven per la causa carlina.

Aquest fet queda reflectit en una situació viscuda a l'abril de 1834. El general Llauder, va demanar al monestir el pagament de cinc mil duros com a contribució a la lluita contra els carlins. Santes Creus, no només no s’hi va negar, sinó que va fer el pagament de molt bon grat, tal com sembla quedar clar en el comunicat que el Prior va fer arribar al general: "Penetrada aquesta corporació dels més purs sentiments d'amor, respecte i fidelitat envers la nostra jove sobirana i la reina governadora, malgrat trobar-se el Monestir sofrint un considerable endarreriment (la Comunitat passava per una difícil situació econòmica en aquell moment), resolgué unànimement fer efectiva a V.E. l'expressada quantitat, el lliurament de la qual espero realitzar abans del primer de maig en la Dipositaria..."

En principi prendre postura per l’opció liberal, la que portava les regnes de l’estat, havia de ser, en teoria, una garantia de protecció per al monestir, però això no va ser així.

Al mes de juliol del 1835, al monestir van arribar notícies esglaiadores: a Barcelona i Reus s'estaven produint uns fets que van fer dubtar als monjos, és prou segur mantenir-se dins els murs de Santes Creus? No serà millor l'abandonamet abans que no sigui massa tard? A les dues ciutats abans esmentades, el 25 d'aquell mes de juliol, esclatà definitivament una revolta que ja feia dies que es venia assenyalant i que derivà cap a l'assassinat de religiosos i la crema de convents i esglésies.

Al final, els de Santes Creus, optaren per mantenir-se al seu lloc extremant les mesures de seguretat. Però, veient com anaven les coses, i pressionats pel sentiment d'incertesa i el patiment dels familiars dels propis monjos, aquella decisió tan sols es va mantenir durant sis dies. El prior decidí enviar el dia 30 a Barcelona el missatger del monestir, segurament per recopilar informació, que va anar i tornar el mateix dia. L'endemà, per unanimitat, van prendre una decisió. El dia 31, els monjos, després de recollir les seves pertinences i entregar a familiars i amics documentació i alguns dels béns materials del cenobi, abandonaven, dispersant-se cap a altres llocs, el monestir. Marxaren disfressats, lliures dels seus vots i amb els cent seixanta duros que van tocar a cadascun d'ells, després de repartir-se els diners de la Comunitat.

Sobre el que van fer posteriorment aquests monjos, no en tenim notícies. D’altra banda, la majoria dels conversos i treballadors seglars, es van allistar, curiosament, com a soldats a l'exercit carlí. Potser això és un clar indicatiu de la crisi interna que el monestir vivia en el seu si.

D’aquesta manera, Santes Creus té el trist honor de ser la darrera comunitat religiosa a dissoldres de tot l’estat espanyol.

També hem de dir, que suposar que aquests fets van agafar per sorpresa els monjos, segurament no seria del tot encertat, si tenim en compte que el monestir ja no tenia abat de feia dos anys enrera, el 1833, quan, en acabar Pere Carrera el seu mandat, el càrrec va quedar vacant, fent-se amb la direcció del cenobi el prior Josep Ballester. Sembla que tal com anaven desenvolupant-se els fets, l'elecció d'un nou abat no va semblar ni tan sols necessària.

L'11 d'octubre de 1835 es va publicar el nou decret de supressió de la majoria de comunitats religioses i convents de tota Espanya. Entre aquestes comunitats, hi era Santes Creus, i l'abandó del monestir, encara que ja no feia falta perquè ja feia tres mesos que no hi vivia cap monjo, va ser de compliment obligatori. Pocs mesos més tard, el 19 de febrer de l'any següent, ja per reial decret, van ser confiscades totes les propietats de Santes Creus, entre les quals hi havia totes les seves cases i terres de cultiu. És el que coneixem com "Desamortització de Mendizábal": ara la possibilitat de tornarda dels monjos era del tot impossible. Entre aquests dos fets, va passar un dels successos més tristos de tota la història de Santes Creus; concretament, va ser el 29 de desembre de 1835 el dia durant el qual un grup de legionaris francesos que venien des de l'Alger, van decidir instal·lar-se durant uns dies a Santes Creus, després d'arrasar el castell de Querol, ocupat fins aleshores pels carlins.

Aquests soldats, sota el comandament del general La Peña, van cremar durant la seva estada l'orgue i el conjunt de cadires del cor. Potser ho van fer per protegir-se del fred o potser només per diversió. El que sí que és cert, és que allò només va ser el principi de tot un seguit d'accions vandàliques, en que van participar, fins i tot, pagesos de les rodalies.

Entre aquestes accions, van profanar un bon nombre de tombes, escampant els ossos de reis, nobles i religiosos i van destrossar un bon grapat d'imatges d'important valor artístic.

El cos momificat del rei Jaume II va restar, absurdament, durant uns dies a la porta de l’església amb un fusell a la mà, com si estigués fent guàrdia i la làpida de l’almirall Roger de Llúria va ser destrossada.

Al cap de pocs dies de marxar els francesos, arribaren un grup d’homes, simpatitzants dels carlins, i que venien, sota el comandament d’un tal Bautista, del Pont d’Armentera. Aquests cremaren l’altar major i encara que van intentar calar foc a la resta de l’església, van fracassar en el seu intent, gràcies a la valenta acció d’un moliner de les rodalies que, amb la seva ràpida intervenció, va aconseguir aturar les flames tan aviat els del Pont d’Armentera van marxar.

Però l’espoliació continuava. L’agost del 1836 va aparèixer per allà un escamot de miquelets que aquest cop arribava des de Vila-rodona, amb un individu conegut amb el renom d’el “pistol”, com a capitost. Aquests trencaren el cap de totes les estàtues de la capella de l’Assumpta (encara avui esgarrifa veure-les), escamparen els ossos del rei Jaume II i llençaren el cos de la reina Blanca al pou del Palau Reial (Ignasi Carbó, monjo de Poblet va recuperar anys més tard els ossos del rei i el cos de la reina i els retornà al seu lloc). Per sort, no van ser capaços de trencar el dur marbre, de la varietat pòrfir, de la tomba de Pere el Gran.

Amb l’acció dels uns i dels altres va quedar oberta, a tothom qui volgués, la possibilitat d’actuar. Els saquejos, les destrosses, les profanacions.., allò ja no hi havia qui ho aturés: van desaparèixer portes, finestres, pintures, imatges, ferros, teules, rajoles, cabirons.., segons Hernàndez Sanahuja, fins i tot col·leccionistes anglesos es van oferir a comprar la tomba del rei Pere el Gran, amb el vistiplau del govern espanyol, que ja li havia posat preu.

Des del més humil (per aquelles dates a les peixateries del Pont d’Armentera no hi mancava el paper per embolicar el peix, provinent de llibres i documents) al militar de més graduació (el comandant general Van Halen no va perdre el temps a l’hora de fer-se amb un valuós quadre de la Verge del Roser recuperat, per sort, més tard) tothom qui va voler va poder fer de les seves.

L'any 1870, el governador de Tarragona decideix, sense consultar-ho ni amb la Comissió de Monuments ni amb l'Inspector d'Antiguitats, traslladar tota la població reclusa de la ciutat a Santes Creus, a fi de protegir-los de l'epidèmia de tifus icteroide que assolava en aquell temps la ciutat. En total van ser mobilitzats més de set-cents presos i un important nombre de soldats perquè els custodiessin.

Es van tapiar portes i cegar finestres. L'església era el dormitori dels presos, el claustre, el pati per al seu esbarjo. Els soldats es van aposentar als dormitoris dels monjos, i la planta baixa del Palau Reial es va agençar com a forn de pa. Aquells dos mesos des del 5 d'octubre, dia de la seva arribada fins el 15 de desembre, data en què van marxar, van ser suficients per deixar-hi la seva petja; la cel·la de Sant Bernat Calbó, que havia restat intacta fins aleshores, va ser destruïda i encara avui, el visitant pot comprovar els senyals fets amb el fum de les espelmes, deixades a la paret i el sostre del que seria una cel·la de reclusió.

Anys més tard, el 1874, l'Ajuntament de Vila-rodona demanà al general Salamanca més protecció davant l'amenaça carlina. El general envià un escamot militar a Santes Creus per portar, des d'allà, pedres i tot el que es pogués aprofitar de les runes del monestir, amb la intenció de construir muralles protectores per a la vila. Al final es van enderrocar edificis sencers per emportar-se els cairats, com són ara, les cases dels monjos i jubilats i tota la part oriental del claustre vell.

Per sort, l'arribada inesperada del coronel Picazo, va posar fre a tant de despropòsit. Els va fer fora immediatament del monestir i posà els fets en coneixement del governador de Tarragona el qual responsabilitzà, d'ara en endavant, l'alcalde de Vila-rodona, de totes les destrosses que en el futur pugués patir el cenobi.

No podem acabar aquesta relació de desgraciats esdeveniments, sense fer referència a un personatge que, encara que desconegut per a molts, es pot considerar el primer i principal artífex de la difícil i costosa refeta del monestir: el pare Mestre.

Miquel Mestre, que havia estat monjo de Santes Creus, va demanar voluntàriament fer-se càrrec de la parròquia de Santa Llúcia, on feia missa, cosa que també feia als pobles de les rodalies de Santes Creus. La capella de Santa Llúcia es va haver d'arrenjar per als oficis religiosos ja que l’estat de l’església major era d’autèntica ruïna. Parlem del gener de 1840.

El pare Mestre era conscient que deixar de banda l’església major, acabaria significant la pèrdua total del monestir. Per tant, va decidir que aquesta església major era el lloc on s’havien de dur a terme els oficis religiosos si volien, de debò, rehabilitar i conservar el “seu” monestir.

En contacte permanent amb la Comissió de Monuments, va iniciar pel seu compte la restauració del cenobi cistercenc, reclamant al Pont d’Armentera la devolució de les portes que tancaven el claustre i, amb l’ajut de voluntaris, va reparar alguns finestrals, va construir dos retaules i diverses imatges religioses per ser venerades. El 1851, aconsegueix del governador de Tarragona els diners suficients per tapar els forats de les parets i, per tancar, la mesura que pogués, el monestir, per evitar així, l’acció dels espoliadors.

El lent redreçament

El pare Mestre ja havia donat el primer pas del que semblava impossible: la recuperació del monestir de Santes Creus. Ara començava, en aquella segona meitat del segle XIX, una nova etapa, la del lent redreçament.

Primer de tot, el que va fer va ser facilitar als propietaris de les cases de la plaça de Sant Bernat Calbó la seva tornada. Alguns, que eren propietaris des de l'època de la desamortització de Mendizábal i que havien comprat alguns béns a preus irrisoris, ara en prenien possessió i s’instal·laven a viure-hi de forma definitiva. Començava a néixer com a poble Santes Creus.

La custòdia del monestir en aquell temps era en mans de la ja esmentada Comissió de Monuments, organisme que depenia de l’Estat, i de la institució cultural de la Real Academia de San Fernando, però ni l’una ni l’altra veien el cas de Santes Creus com a prioritari, com ho van demostrar els fets de la dècada dels setanta que abans hem comentat.

Va haver de ser gràcies a benefactors com el Sr. Bonaventura Hernàndez Sanahuja, que era l’inspector d’antiguitats i, alhora, vocal de la Comissió de Monuments, i també gràcies a l'acció, no del tot desinteressada, però si molt eficaç, de l’arquebisbe Dr. Costa i Borràs que somiava convertir Santes Creus en un gran centre d’esbarjo i estiueig per a l’alta cúria.

Encara que, molts anys després, el 1930, la Comissió de Monuments de Tarragona va rebre alguns diners de la Dirección General de Bellas Artes del Ministerio de Instrucción Pública, per fer algunes obres de millora en el que va ser el dormitori dels monjos, a les parets mestres del Palau Reial i a l’antiga infermeria, no va ser fins al 17 d’octubre de 1931, quan es va crear un primer patronat amb l’objectiu concret de restaurar tot el cenobi.

El patronat, compost en la seva majoria per voluntaris, era presidit per Pere Lloret i Ordeix, el qual va intentar copiar, tan bé com li va ser possible, el sistema organitzatiu de Poblet. El rector Francesc Sanjuan va ser, per aquelles dates, l’encarregat de la vigilància i guarda del monestir, encara que només un any després del seu nomenament va demanar la dimissió, en considerar insuficient el sou de setanta pessetes trimestrals.

Abans, ell mateix, pel seu compte, ja va intentar aconseguir ajuts dels rics propietaris de les terres que envoltaven Santes Creus i que, principalment, vivien a Barcelona i a Madrid, però la veritat és que no va tenir gaire èxit.

Un cop augmentat el sou fins a les 125 pessetes mensuals, gràcies a la mediació del Cardenal Arquebisbe Dr. Vidal i Barraquer, es va prendre la decisió de cobrar entrada per la visita del monestir, i el preu acordat va ser d’una pesseta.

A causa de la Guerra Civil de 1936, aquest patronat, en el qual tantes esperances s’havien dipositat i que depenia directament de la Generalitat de Catalunya des del 1933 (encara que les quantitats de diners assignades, que venien des de Madrid, arribaven amb comptagotes) va tenir una vida molt curta i fins l’any 1950 no es creà un nou patronat.

De tota manera és de justícia atribuir al primer patronat de l'etapa republicana la decisió de prendre una sèrie de mesures que van ser de gran ajuda, com són ara: la contractació d’un peó i un conserge, les obres d’extracció de terres del claustre que havia estat reomplert anys enrera per fer-lo servir com a hort, la restauració de l’Aula Capitular, l’arranjament dels finestrals gòtics, la pavimentació de la plaça de l’Església, la restauració de la capella de la Trinitat, les obres d'agençament del Palau de l’Abat i, finalment, la difícil tasca de fer fora els ocupants il·legítims de cases i dependències del Monestir.

Durant l’època de la dictadura franquista, el monestir va passar per un moment de certa letargia: es destacava el fet religiós i es mostrava el seu vessant arquitectònic i artístic deixant de banda el passat històric. Santes Creus era un important monument de la transició del romànic al gòtic i poca cosa més. Molts visitants van passar per allà i marxaren desconeixent que Santes Creus era panteó reial.

Als anys vuitanta i posteriors del segle XX, amb el cenobi depenent de nou de la Generalitat catalana, es produeix un important augment en l'afluència de turistes que arriben de tot arreu; el monestir de Santes Creus es converteix en un dels monuments capdavanters a Catalunya pel que fa al nombre de visitants, i continua superant-se any rera any.

L’habilitació d’un espai àudio-visual i interactiu, on tothom que ho vulgui pot sentir-se durant aproximadament una hora partícip de la vida monàstica dels temps medievals, i la instal·lació d’uns potents focus que il·luminen de forma espectacular el monument a les nits, tot destacant la seva majestuositat, són dues de les últimes accions de millora que s’han dut a terme a Santes Creus. Aquestes i d’altres accions s’han d’atribuir tant a l’esforç de l’administració catalana com a l’ajut, molt cops desinteressat, de la mateixa gent del poble, així com a institucions de caràcter privat, com ara la Fundació de Santes Creus.

Nota Bibliogràfica

Encara que no hi ha cap llibre dedicat de manera específica a la crisi del monestir de Santes Creus en l’època Moderna i Contemporània, alguns autors –pocs– dediquen algun capítol a aquesta qüestió quan escriuen sobre el monestir.

Deixant de banda les contradiccions que podem observar entre alguns d’aquests autors (Cèsar Martinell no acostuma a compartir, per exemple, moltes de les opinions de la resta d’autors escollits), m’he decidit per les obres que, al meu parer, són les més ben documentades.

D’altra banda, per conèixer més a fons el context de l’època, he fet servir altres publicacions de caràcter genèric que m’han ajudat a refermar-me en la meva opinió que la decadència de Santes Creus va ser un fet que, en cap moment, és, solament, atribüible als monjos del monestir, ja que la implicació d'elements externs és prou evident.

De les publicacions que he utilitzat, vull destacar-ne les següents:

Belenguer, E., El Imperio Hispánico (1479-1665). Grijalbo Mondadori. Barcelona, 1995.

Colomines, A., El catalanisme i l’estat. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1993.

Cruz L., Santas Creus. Monografía histórica descriptiva del monasterio (sic). E. Castells. Valls, 1947?

D.D.A.A., Estructura social i econòmica del camp català. La Magrana. Barcelona, 1983.

Fort i Cogull, E., Santes Creus, notes historiogràfiques i descriptives. Daniel Cochs i Reig. Barcelona, 1936.

Lloret i Ordeix, P., El patronat i la comissaria de la restauració del Monestir de Santes Creus (1932-1938).

Publicacions de L’Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus. Santes Creus, 1978.

Martinell, C., El Monestir de Santes Creus. Barcino. Barcelona, 1929.

Lynch, J., El siglo XVIII. Crítica. Barcelona, 1991.

Mercader, J., La transformació dels municipis catalans en temps de Felip V. Rafael Dalmau editors. Barcelona, 1963.

Salas, R., Monasterio de Santas Creus (sic). Establecimiento tipogràfico de F. Arús e hijo. Tarragona, 1894.

Trepat, Cristòfol A., L’hora del cister. Barcanova. Barcelona, 1991.